Els Primers Records

Inici : L'home que estima els cotxes

      Començo amb aquest títol, per l'impacte, que en produeix la pelicula basada en la novel·la "L'home que no estimava les dones". Jo si que les estimo !, i tant, m'agraden, veure-las, badar mirant-les, i es que son boniques i això no treu que estimi a una per sobre de tot; pensant en això veig que també estimo la natura, el mar, la muntanya, tot el que ens ofereix la vida per gaudir, i pensant me n'adono que també estimo els cotxes, i molt, tant com les dones.

     M'agrada mirar-los, tocar-los, desmuntar-los i muntar-los, m'agrada conduir-los; quan els miro, uns son excitants, provocadors, hi ha exuberants, bonics, hi ha que sembla que no tinguin anima, de senzills, i de pràctics, hi ha per tothom.

     Ja se que alguns en diran, que el moment dels cotxes ha passat, que son vehicles contaminants, que son la principal causa del canvi climàtic, que amb els seus accidents, son un perill per les persones......... I jo em dic, que no contaminen les persones quan per anar de vacances, agafen els avions, i més ara que els vols son baratets, que no contaminen els milers de persones que continuament fan creuers per la Mediterranea, pel Bàltic o la resta de mars, que no contaminen les calefaccions o els aires condicionats que tenim a les cases, oficines, llocs de treball. Per això si estimen la natura, procurem cuidar-la, millorem el que es pugui, contaminem menys, però siguem curosos i fem les coses bé, i per tant deixeu-me gaudir dels cotxes, com jo us deixo gaudir dels viatges o el que desitgeu.

     En altres entrades, tant vull exposar els vehicles o coses que m'agraden, com parlar dels temes referents a l'ús dels cotxes. JO ESTIMO ELS COTXES de manera responsable

   Els primers records de les persones, son diferents entre uns i els altres, en el meu cas, petites imatges, sempre a partir d'uns anys (6) endavant: el meu gos, el pati, el forat de la teulada amb el pare al llit, i el Camió, un enorme camió Chevrolet, excedent de l'exercit que el pare va reformar per treballar fen el transport, cosa comú en aquells temps ( estic parlant de la post-guerra civil espanyola)

Chevrolet 1934-36

         En aquells temps, no hi havia cap marca de camions en actiu, i sols quedaven les restes anteriors del conflicte, o del arribats durant la guerra (la Hispano Suïssa, encara no era la Pegaso), hi havia racionament de menjar i de matèries primeres, per tant sols quedava l'enginy. Aquest vehicle el recordo diferent, de la manera que el va deixar el pare

Chevrolet 1934-36 reformat

          Be, ara si, aquest es el meu primer record d'un vehicle, els records son d'acompanyar el meu pare en el repartiment de garrafes d'àcid sulfúric i altres garrafes de vidre folrades de palla, dins d'una gàbia metàl·lica, veia com les carregaven, transportaven, descarregaven, ajudava a girar el volant durant les maniobres, i fins i tot anava assegut sobre del meu pare als trams rectes de la carretera a on havia marcat fins a 120 km/h, i no es una exageració, el tablier arribava a 150 km/h, veiem-ho

       En un principi, el motor era de benzina, però els records que jo tinc, ja portava, un motor dièsel Barreiros, molt mes lent, però amb un consum menor i sobretot amb preu litre de combustible de menys de la mitat. Hi ha un segon camió en els meus records, era un altre Chevrolet, dos o tres anys mes modern, el qual no es va reformar, ni es va canviar mai el motor de benzina, simplement es va deixar en un racó del local, substituït per un modern Ebro B-45 amb decoració exclusiva de la Pesi-Cola

Chevrolet 1937 ?

       Al estar en un racó, sempre que podia, era el meu joguet, sentar-me, girar el volant, canviar marxes, i somiar que feia grans viatges, sempre dins del seu habitacle

   La fotografia no es la real, però es el  mes semblant que hi trobat, el de casa estava molt mes sencer, i en molt bon estat. Quan cap l'any 68-70 el varen vendre, sols va ser necessari inflar les rodes , revisar el motor, canviant l'oli i bateria, i com duia caixa basculant, es va revisar els nivells i Rum...Brum...Rum , en marxa i així va marxar pel seu propi funcionament, i va marxar dels meus jocs i dels meus records.

     No els vaig enyorar, ja hi havia altres cotxes dins el meu cap, però amb el temps, han tornat, amb la dolça enyorança dels temps (per mi) feliços de la meva infantessa.

       Com no haig d'estimar els cotxes, si com deia una tieta meva:  tu has nacido en un camión

Quan l'únic vehicle, que coneixia un nen, era un camió, de cop es troba observant un vehicle modern, però petit, molt petit, imagineu-vos la diferencia, tot en ell em semblava petit, per alçada, l'interior, i al obrir el capo motor, en preguntava com aquell "petit motor" podia tenir la força suficient. Aquest vehicle era un Renault 4/4, vehicle que com el Seat 600, eren la nova motorització, d'un país que tornava a la normalitat poc a poc.

      Era un període, a on hi havia pocs vehicles, sols tenien qui ho necessitava per feina, o realment les persones que podien, (al magatzem, on es guardaba el camió Chevrolet, també es guardaba el cotxe d'un veí, empresari amb un vehicle importat,dels que no hi havia gaires, nou de trinca, un MG B, imagineu-vos  si aixó no era poder en aquells temps, imagineu-vos un nen amb 10 anys, en un local tancat, amb aquest vehicle, que sempre tenia la porta oberta, imagineu-vos la de km, i viatges que vaig fer somiant amb ell, un cotxe del 1962, i jo jugant a dins del 1963 al 1967)

MG B (era igual, fins i tot el color) 

      Sense arribar a aquest nivell, altres com "El Jefe" del meu pare, que tenia un Renault 4/4, que de vegades ens el deixava, recordo el cotxe,el recordo bé, però no va ser un cotxe que em fes mai somiar ni pensar en ell, el trobava petit i lleig.

Renault 4/4

            Mes endavant "El Jefe", va tenir un Renault Ondine, que el meu pare va fer servir, però sols per fer viatges de treball, jo anava en molts d'aquest viatges.

        Renault Gordini

    Ara si L'Ondine en va agradar, era ràpid, silenciós, suau, bonic, i tot el que fes falta afegir. No era jo l'únic que somiava amb el Renault, suposo que també ho feia el pare, ja que mes endavant, quan es va obrir el taller, i va poder, es va comprar un Renault Gordini de segona mà. Si L'Ondine ens agradava, no cal dir que aquest encara mes, doncs encara era mes ràpid.

  En aquest període de transició, del 4/4 al Gordini, que el meu pare era empleat, a ser empresari, no es va poder comprar cap mes vehicle, que un segona, de segona, de segona mà, i a mes amb la necessitat de poder anar 4 adults i 4  nens, pocs cotxes eren lo suficientment grans, i necessàriament barats, i aixi va aparèixer el Citroën Rosalia, vehicle anterior a la Guerra Civil, que havia estat taxi de Barcelona, pràcticament desfet, però que funcionava. Recordo el dia que el varem anar a buscar, brut de pols, conduint a damunt de totxanes , i amb una sensació de trencat per tot arreu. No obstant, no hi ha res con la voluntat, i poc a poc, ara es repassa el motor, ara un suport, ara un cop al parafangs, ara es fa entapissar per dins posant-hi una banqueta, i al final queda un cotxe que ens va dur d'excursió, a 8 persones per tota Catalunya (La catalunya d'un nen, no cal que sigui molt gran, els viatges mes lluny que varen fer van ser Tarragona i Sant Feliu de Guixols).

     Això si el record d'aquell Rosalia, m'acompanyarà sempre, en semblava indestructible, recordo que no va fallar mai, no ens va deixar mai tirats a la carretera, fins i tot ens va dur a llocs que altres cotxes moderns, no eren capaços, com en aquesta fotografia, per un camí acabat d'obrir per un tractor.

Citroên Rosalia

   I, si els altres duien cotxes mes bonics i moderns, m'era ben bé indiferent. Al comprar el Gordini, va ser un moment dubtós, fins i tot em va treure la son, per una banda la il·lusió d'un cotxe relativament nou, ràpid, per l'altra la sensació de perdrà un familiar, i es que el Rosalia era això , un mes de la família. Durant anys, un cop venut el Rosalia, com va ser a un conegut, el seguia veien al carrer, i al cap d'un temps, recordo, que li deia al pare, perquè no el tornem a comprar el Rosalia, i es restaura.

       Aquella sensació de compar-lo i restaurar-lo, penso es la causa de la meva afició als cotxes clàssics, de poder, m'hauria agradat deixar-lo com aquest

Citroên Rosalia

    Poc a poc, al igual que el nostre país, les coses van anant millor, hi ha feina, es fan diners, les persones vesteixen millors robes, tenen il·lusions ( uns la torreta, altres pensen viatjar, ....), i així arriba per fi el Renault Gordini a casa, i que diré d'aquest vehicle, conegut com "el coche de las viudas", perquè algunes persones impetuoses, que no sabien córrer, s'accidentesin; tot el contrari, per mi era un gran vehicle, un concepte modern en el seu moment, derivant del Renault 4/4, va treure tot el millor, lleuger, confortable, ràpid, econòmic, durader.

     Actualment, els vehicles tenen tendència mostrar el seu baix consum,la seva pretesa ecologia, les baixes emissions de CO , però, que pocs recorden que el Gordini, sols consumia entre 5-7 litres al 100 km, i això ho feia a velocitats de 90-120 km/h, tot això amb 650 kg de pes i sols 36 Cv trets de 850 c.c. de motor. A on es la diferencia, doncs en el pes, l'aerodinàmica i la potencia del motor, es clar ara tenim moltes mes comoditats : aixeca vidres elèctric en 4 portes, aire condicionat-calefacció fins i tot al seients, airbags, controladors de frenada de tracció de gir ......, arribant a tenir un vehicle que no pesa menys de 1400-1600 kg, i del que necessiten un mínim de 150 Cv  i 2000 c.c. de motor per  fer que camini, d'aqui les meves dubtes sobre l'ecologia actual dels constructors i dels administradors (Petroli, Petroli, i sigo siendo el rey).

     Aquest vehicle, al camviar de cotxe el meu pare, (Seat 1430,amb tots els detalls de l'epoca, del que en parlare en un altre moment),cosa normal llavors, va passar a ser meu, amb mi va fer "la mili" fent cada setmana si l'altre no Barcelona-Zaragoza amb 4-5 persones, la setmana que no venia a Barcelona, anava a Navarra, a Jaca ...., no va fallar mai, va trepitjar neu durant l'hivern, es pasaba les nits a 0º i arrancava sempre, durant aquest temps, sols ens faltava una mica de potencia i sobretot de frens, amb 4-5 persones, sempre havia de frenar a la vorera, era urgent una millora i aquesta va arribar al introduir tota la suspensió davantera del Renault 8, amb els seus frens de disc, amb algunes millores mes i amortiguació Koni, puc dir que va quedar perfecte, era tant el meu cotxe, que havent-me comprat altres vehicles, el Gordini seguia amb mi, deixant-lo per necessitat cap l'any 1983

El Gordini tal com va quedar

       Abans, comentava que durant la "mili", amb mals records per a molts que la van fer, els que no l'han feta, no s'ho poden imaginar lo malament que ho pasaves, peró també hi ha bons records, de les amistats que fas, i en el meu cas, al fer-la en una Cia d'Automoció, aixó en va portar bons moments de conducció (conducció oficial, conducció de servei i treball, conducció militar camp a traves) amb vehicles com els tipics Jeep Wyllis, Land Rover 88-109, Camions GMC, REO,Pegaso 4X4,Avia, furgonetas 2 Cv, 4F, DKW, Ebro, Seat 600, 850 4P, 1500 i fins un autocar Barreiros. Tot anava contribuint al meu amor pels cotxes

     Abans de tancar aquesta etapa, a on els cotxes en venien donats, voldria recordar un altre, que va significar tant com el Gordini, aquest era tant popular i mes, era un Seat 600 N, el vehicle que va motoritzar Espanya. Recordo quer un dia va entrar al taller amb la porta dreta lligada amb cordes al no poder-se tancar per causa d'un cop que desplaçava la roda del davant, per mi aleshores era un mes dins del taller. La cosa va canviar, quan es va decidir fer d'ell un cotxe del taller, per mostrar en part les habilitats, fent així que els clients, demanessin alguna cosa semblant. Partint d'un vehicle com el de la fotografia (sembla mentira, que no tingui ni una sola fotografia del 600, ni abans, ni desprès de la modificació, ni del taller, ara que fent les fotografies a mils), es va transformar en un semblant al de la segona fotografia

Un 600 com aquest, però accidentat

Aquesta imatge es el mes semblant al 600 del taller

     Primer es repara la part accidentada es canvia el color pel blau competició, es treu l'anagrama davanter, es posen fars del model E, intermitents del MG 1100 al davant, les llums posteriors del Mini, es rebaixa la suspensió, es modifica el motor amb un equip Siata, s'entapisa sostre i seients, fent els de davant tipus baquet, i moltes altres modificacions.

              També amb ell vaig fer molts km, aprenen a conduir,i a fer el "burro", amb reaccions semblants al Gordini, era mes noble, mes fàcil de conduir, però igualment faltaven CV, i frens, però tenint en compte que en aquells anys la majoria de cotxes, eren pesats i lents, es podria dir que cotxes tant populars com el 600 i el Gordini, podien ser els reis de la carretera a poc que els modifiquessis, 

      Al escriure aquestes línies, penso com ha canviat tot, actualment, no pots fer absolutament res, en un cotxe sense passar per la ITV, amb un projecte firmat per un enginyer, i segons que, ni així. De totes maneres, tampoc es necessari fer res, ja que els fabricants ofereixen un ventall tant variat, que segur trobarem el que busquem, això si perdrem la possibilitat de fer realitat els nostres somnis de dia  a dia, fins fer-ho realitat, com sempre somiant, de poder, d' estar possible, encara el modificaria fins arribar aquí

.Fiat-Seat 600 "Abarth"

         Actualment, les persones que estimen els cotxes (no els que volen "fardar", que també hi son), tenim una possibilitat per mitja dels vehicles clàssics (com es el cas de la fotografia).

           Sols que ara hem de ser prudents, fer les coses bé, per evitar tancar aquesta nova possibilitat de somiar, d'estimar els cotxes.

        Fins aquí, els cotxes amb els que he somiat,de noi a adolescent, (vehicles d'un altre) però els anys passen i al fer-se un gran, de vegades deixa de somiar, per anar al que es necessari, i així arribem al 1980, a on per molt que volem somiar, trobem que la vida es dura i s'ha de ser practic.  Casat, amb fill, i amics sense cotxe, el Gordini, es quedava petit, tocava trobar un vehicle relativament ràpid, suficientment gran, prou robust per anar per carretera i pista, i necesariament mes modern : Simca 1200 GL

Simca 1200 GL

  El Simca 1200, feia pocs anys que havia arribat a Espanya, era un vehicle que trencava motlles, al ser 5 portes, seient de darrera abatible, 5 places, bon motor, i sobretot una suspensió independent a 4 rodes, prou robusta, al que pujava i baixava l'alçada del vehicle ( mecànicament, amb eines) al meu gust,segons a on anava.

      El resultat, va ser bo en general, en va permetre gaudir a les pistes en bon estat, corrent con el correcaminos (dels dibuixos animats de la TV), i sols va tenir dos defectes típics (sistema hidràulic d'embragatge-que es solucionava amb un de mecànic, i el pinyó d'unió arbre de lleves,delco,bomba oli-que em va deixar tirat). I com no podia ser d'un altre manera, vaig modificar algunes "cosetes".

         El Simca 1200, va ser un gran cotxe, que recomanava a tothom que hem demanava consell, hi havia desde el 1200 L, fins als 1200 TI, de 60 a 85 CV, i varies persones, clients del taller el varen comprar amb plena satisfacció. Inquient com era jo, amant de la muntanya, descobrint el plaer de les pistes i recordant la meva experiencia dels tots terrenys militars, necessitava alguna cosa mes "trialera", poc hi havia per escollir : Land Rover Santana, curt o llarg, pero l'experiencia del taller, per mi no era massa bona, i aleshores vaig trobar un Jeep Comando, totalment revisat, del que em vaig enamorar.

        Va ser un amor amb alts i baixos, el vehicle era infinitament millor que els Land Rover, i el tamany, ni curt ni llarg, la calitat millor, per la pista, perfecte, tenia 4X2 per carretera i 4X4, i reductora, duia també una multiplicadora, de tal manera que tenia 8 marxes llargues i 8 curtes; peró originariament amb un motor de benzina de 2,3 litres, el Barreiros C-60 de 2 litres, era clarament inferior (coses del consum), i encara que a la carretera podia anar amb certa facilitat sobre els 120 km/h, aquesta manca de CV,i la dificultat de posar-lo en marxa a causa del fred, va ser el seu defecte, acabant tristement mort amb una biela fora del bloc motor

Jeepster Comando de CAF 

      Com el seu aspecte exterior, no el va modificar l'anterior propietari, jo el vaig pintar blanc,amb tira lateral, tornar la roda recanvi al seu lloc (sota el maleter), introduir els seints davanters i posteriors del Ford Fiesta Ghia, entapisar tablier i moltes altres coses, fins i tot vaig descobrir que tota la part pintada a la foto de color vainilla, es desmuntuva, convertint-se en el meu primer descapotable (llastima que no eren temps de fer moltes fotografies, i no en tinc cap, de totes maneres he trobat una de semblant, per fer-se una idea del cotxe sense sostre)

Jeep Comando Cabriolet

      Arribats aqui, no tenia sentit la reparació, la familia necessitava un vehicle mes comode, i jo un vehicle mes simple de conduir, (certament, els mals camins van anar quedant oblidats, i les pistes es podien fer amb un bon vehicle, amb precaució). Mort el Jeep, viva el Fiat 131 1300 Mirafiori, i perque una berlina, dons, perque repetir el Simca, o buscar un 1430 de 2a, eren les opcions mes probables, i en aixó que el trobo en un aparador, mes modern i a bon preu, el normal era un Seat 131 1430 o 1600, i jo tenia davant un Fiat 131 1300, al preu d'un 124 de 2a, no ho dubto.

Fiat 131-1300 Mirafiori

      Molt bon cotxe, molt bon record, no va fallar mai, com sempre en mi just de potencia, pero mes que suficient per anar als llocs amb dos nens, dos bicicletes i un bon grapat de trastos, el motor estaba a mig cami del 124 i del 1430 i era suau i silencios. Era un bon cotxe, peró va durar poc, amb una millora de l'economia, rapidament en torno a enamorar d'un altre cotxe acabat de descobrir : el Citroen BX 1600.

Citroên BX TRS

       Jo coneixia de temps enrera la hidroneumàtica dels Citroen GS, i això i pensar que un 1600 de 96 CV, en farien volar, em semblava un cotxe ideal, ràpid a la carretera, possibilitat d'anar per pistes, alçada de carrosseria variable, per superar un obstacle, maleter, i capacitat, tenia un aspecte modern, i l'interior en els acabats TRS i GTI, era precios 

Tablier BX TRS

       El cert, es que va anar bé, però, de ràpid, si, però no, es sentia el motor i la rodadura més del conte, molt bé de frens i estabilitat, bona suspensió en carreteres en bon estat, i  dur, amb els cops secs dels possibles forats que trobaves pel camí. De la possibilitat de variar l'alçada, era interessant en ocasions concretes, però no era practic per anar varis kms de pista, a risc de rebentar l'esferes de suspensió; al ser un tracció davantera, a les pistes també perdia tracció en situacions difícils, i per ultim em va decepcionar el consum de combustible, que sense ser exagerat, mai va baixar de 9,5 l/100.

     El tablier era preciós, tot negre, disseny modern, practic i molt lluminós, els seients còmodes, amb bon recolliment, res a dir dels seients i de la capacitat  interior. 

    Però un cop en marxa, qualsevol bony de la carretera, era un cruiximent del tablier amb la consegüent sensació de molèstia, i la carrosseria, es retorçava mes del que era d'esperar, les portes davanteres amb el temps, senyala vent el marc de la porta al fregar una amb l'altre.

              Amb totes, aquestes critiques, pensareu que era un mal vehicle, i no de fet es van vendre molts amb bon resultat, això amb una suspensió que feia por a molts dels possibles compradors. El que passa es que va ser el primer vehicle comprat de nou, amb molta il·lusió, vaig posar masses certeses en la meva il·lusió, que desprès no es van acomplir, un bon cotxe, que no trobaré a faltar, en quan es va presentar la primera oportunitat, el vaig canviar.     

                       

Wolkswagen Caravelle 1,6 TD

          Que fa una Wolkswagen Caravelle ?, simple, bastant simple, els fills es fan grans, tots anem amb bicicleta, l'espai en el vehicle es important, si surts amb d'altres, veus la possibilitat d'anar junts, i s'hem va presentar l'oportunitat de comprar tirada de preu aquesta que veieu, el seu propietari estava aborrit de reparar el motor, ja ho havia fet un cop i dues mes la culata, (tenia 6 anys) i es que el vehicle corria molt (en el seu moment), tenia força i no defallia mai, però tenia un problema endèmic, el seu motor originàriament era un 2000 c.c. benzina, i Wolkswagen va decidir  acoblar el 1600 D i TD dels Wolkswagen Golf i Passat del moment, però sense calcular massa bé que era una furgoneta de  + 1700 kg  i amb una aerodinàmica justeta, el turbo feia la seva feina, però la temperatura del motor, es tenia que controlar en determinades circunstancies, cap problema per la majoria, però pels que sols trepitjant el peu de l'acelerador i no miren res, si que era un problema.

            Nosaltres encantats, un cop arreglada, no va fallar mai, va ser perfecte, i varen descobrir, que per la seva alçada dels baixos i la bona tracció que tenia, era un vehicle ideal pels camins, i com la 1ª marxe era extremadament curta, perfecte per pujar; per carretera tenia molt bona estabilitat, i la velocitat necesaria per anar al ritme dels altres. Per no seguir parlant d'ella sols dirè, que es un dels vehicles que mes arrepentit estic de haver-la venut, una satisfacció plena durant 5 anys. Per primer cop i per necesitat de desplaçaments al treball, vaig complir un d'aquells somnis de petit, i es que quan veia una persona aparcant la moto a sota de casa, somiava que era jo, amb els pares en contra, i una certa por, anaven passant els anys, deixant la moto i els seus somnis abandonats, ja de gran ves per on arriva el moment; i que millor per anar per Barcelona, (ciutat de les motocicletes) que una Yamaha 250 SR, era la moto ideal per un iniciat, per circular a la ciutat i no tenir cap mena de problema, veient-la

Yamaha 250 SR

           Els pas del temps, i fer-se grans els fills , va fer que em trobes com sol amb un vehicle tant gran, em va agafar les neures dels que s'acosten a la cincuentena d'anys, i em va donar per voler un cotxe de dues places cupè, a casa i amb raó, deient que si estava boig...................., i un bon dia un company de feina, m'agafa la paraula i em compra la furgoneta, el dia seguent, estava sense vehicle, i sense saber que comprar.

            Això, no ho coneixia jo, desde que tenia 18 anys i carnet, sempre tenia un cotxe o altre, per tant necesitava un com l'aire per viure, per tant entre que decidiem quin vehicle comprar que satisfès totes les nostres necesitats, vaig comprar una "xatarrera de desguas", per anar tirant, i aixi va ser com durant i any, vaig gaudir de la simplicitat, pero al hora comoditat i satisfacció d'un Renault 11 TSE, (es molt curios, que al repasar les dades, m'adono que el R 11 sols va estar amb mi 3 mesos i no un any, però el seu record no deixa de ser magnific)

Renault 11 TSE

  Motor de 1400 c.c. doble carburador, 5 marxes, 4 portes i maleter aceptable, per dues persones era perfecte, per aixó segurament s'en van vendre tants. De totes maneres, va ser un cotxe que venia amb data de caducitat i a la que tenien clar el nou vehicle, el Renault va tornar al que era el seu dedsti un any abans : el desguas. D'aquesta manera, buscant un cotxe de dues portes, esportiu, 4 places, maleter adequat, potent, i sobretot diferent a la majoria, perque mai m'ha satisfà lo normal, va venir un Opel Calibra 2.0

Opel Calibra 2.0

       Opel, havia arribat a Espanya, primer amb els Corsa, (fets a Saragossa) seguidament els Kadet i Vectra i Omega (vehicles amb un resultat molt bo, bonissim), l'any 1989, va derivar del Vectra, aquest magnific cupè de 4 places, amb una aerodinamica excelent i el motor de serie dels Vectra i Omega 2.0 I. de 115 CV, el llançaven a mes de 200 Km/h, i tot això amb un consum moderat de combustible, va ser un model revolucionari, amb un preu correcte, del que despres altres marques varen copiar el format.

        Evidenment havia trobat el que buscava, un vehicle d'aspecte esportiu de dues portes, però 4 places (per cert 4 comodes de veritat), i un maleter gran, que al plegar-se els seients del darrera, junt amb un capo del darrera tipus porton, autoritzaven la possibilitat de posar dues bicicletes. Mecànicament els motors eren inacabables, s'estiraven a 6000 rpm, i tant els feia anar en carretera plana, que a les pujades, sempre responien amb força, en quan a estabilitat i frens res a dir, estaven disenyats per dur motors mes potens com els del 16 V (150 CV), el Turbo (+ de 200 CV) i un V6, per tant el meu de 2 litres i 8 valvules amb 115 CV llargs, anava sobrat.

          Els 9 anys que vaig gaudir, seran sempre el millor record, del millor cotxe que he comprat i tindre mai mes, va ser per mi un cotxe irrepetible. En altres moments he parlat que la muntanya es també un gran amor, i la necesitat d'anar-hi també, però aixo amb el Calibra, era un problema al arribar a les pistes, com eren moments que el pais i per tant nosaltres també, anava bé, dons perque no comprem un 4X4 baratet, i mirant mirant, comprem un Lada Niva.

El Lada i uns companys

       Tenir dos cotxes, no es un problema, ja quan el Jeepster Comando, seguia mantenint el Renault Gordini, fins que la reparació es feia insostenible. Dic que tenir dos cotxes no es problema, perquè una persona va i es compra un vehicle nou gastant-se 25000 € o mes (i per tant serà un vehicle car de manteniment, i possiblement car d'assegurança, i del I. C.), un altre persona es pot comprar dos cotxes de 12500€, o tres de 5000€, o dos de 3000€, i os puc assegurar, que al cap de l'any, gastara menys que amb un Audi, BMW o semblants, l'un gaudirà d'un cotxe nou de representació, l'altre tindrà dos cotxes vells, però  probablement satisfarà millor les seves necesitats o "capritxets".

       El Lada, era el que ja en temps del Seat 124, en les meves maquinacions, havia de ser un tot terreny d'us per les persones que els agradava anar al camp i fer pistes, trobar-se amb fang, neu ..., amb el pas dels anys, Els Russos, amb la mecanica dels Fiat, el seu consentiment i l'estudi tècnic de Porsche, ho feien realitat. la carrosseria autoportant (fora aquells xassis de travesanys de ferro, pesats) motor 1600 c.c. 76 CV canvi de 5 marxes acoblat a una caixa amb diferencial central (que es podia bloquejar a voluntat) i reductora, amb tracció permanent a les 4 rodes (per carretera i pista), 5 places i dues portes, alçada suficient, angles adequats, en fi un disseny perfecte, si no fos que els treballadors de l'U.R.R.S. no sabien que era el control de calitat  (el que avui coneixement com un S.U.V., però amb reductora i realment practic a la muntanya) .

        La comparativa del Lada, al tenir un Opel, va fer que un dia decidis canbiar-lo per un Opel Frontera 2.0 I, en definitiva buscava la confortabilitat del Opel Calibra en un tot terreny i això m'ho podia donar un altre Opel, que duia el mateix motor que el Calibra.

Opel Frontera 2.0 I

       Amb el Frontera, si es podia viatjar 100 o 150 km amb plena comoditat, no tenia vibracions estranyes, ni sorolls com el Lada, per no dir res de la fiabilitat, per una banda es notaven els 115 CV, la tracció era a dues rodes del darrera, i sols quan era necessari 4X4 amb o sense reductora, pel camp era semblant al Jeepster Comando o els Land Rover, Nissan Patrol, però lleugerament mes còmode, per ser el 4X4 ideal, però l'hi sobrava el xassis de bigues que jo ja feia temps que considerava innecessari i pesat.

      Aquest cotxe, va passar a mans del segon fill, d'aquesta manera podíem tenir dos cotxes per usos diferents a la mateixa casa. No he comentat els altres cotxes que hi havia a casa, els dels  fills, be fins ara del fill gran : un Peugeot 205 Ralli

       Quan ho penso, era la situació perfecta per un amant dels cotxes, varietat i bons vehicles, El Opel Calibra, per fer viatges amb comoditat, el Opel Frontera per anar al camp i trepitjar la neu, el Peugeot 205 Ralli, per disfrutar a tope a les carreteres mes revirades (de fet va fer rallis de veritat) . El 205 Ralli, va ser un producte pensat per Peugeot, per disputar rallis amb la mínima despesa econòmica, per això era un vehicle sense cap sofistificació electrònica ni de luxe, sols portava el necessari per córrer : motor 1294c.c. 103 CV 4 carburadors Weber i la suspensió davantera del 205 1,9 GTI, un molinet que es posava a 7000 rpm amb molta, moltíssima rapidesa, que plantava cara al 205 GTI i això que aquest era un 1900 c.c.

          Al ser un cotxe preparat pels rallis, va començar a ser un problema si el volies fer servir a carreteres obertes, quedant com a vehicle de col·lecció en espera dels 25 anys (mínim d'anys per ser considerat un clàssic), i quan al cap de 10 anys de tenir el Calibra, era necessari fer una petita inversió de manteniment en ell, es va presentar el dilema, cotxe nou, vendre el Calibra, vendre el Frontera, vendre el 205, com els homes que estimen les dones, els que estimen els cotxes, també dubten, i no deixarien cap, però finalment va ser el Calibra l'abandonat, amb pena i arrepentiment en alguns moments. Durant aquest temps també havia canviat la Yamaha, per una Kawasaki W 650

Kawasaki W 650

        Mantenint el mateix estil que la Yamaha, amb el temps la 250 c.c. es quedava curta, i aquesta complia les mateixes condicions, amb mes motor i frens.

        Cada any que pasa les persones sense canviar, camviem, i els anys a uns els tornen mes boixos i d'altres es serenen, jo arribava a un moment que els cotxes se'm menjaven, era moment de refer tot d'una altre manera, calia començar de nou. Em desprenc de tot, comprant un cotxe nou, condicions : menys de 1700 c.c. (per pagar el mínim de I.C.) benzina ( no m'agraden els dièsel), amb el mínim d'accesoris (mínim d'avaries), gran amb capacitat per dur dos bicicletes i paquets, i barat, Objectiu : una gran oferta Chevrolet Nubira SW 1,6

Chevrolet Nubira SW 1.6

       Em va captivar la linea familiar, i la mecànica derivada dels Opel (per mes que ells ho neguen) descaradament la suspensió davantera i la caixa de canvis som les mateixes que els Opel Vectra- Calibra, i els motors son els 1,6 16Valvules Eco dels primers Astra, per tant no em va fer cap por compar un cotxe asiàtic de baix preu; despres de mes de 5 anys, estic completament satisfet, això si ni corre ni puja, ni fa adelantaments com el Calibra ni te la presencia d'un BMW, però em dona el servei que vull i es el que conta.

        I per ultim, per mantenir la passió que al llarg dels anys he mantingut amb els cotxes, havia de trobar alguna cosa que em dones l'amor i la passió, apartant-ho del servei practic que avui dia ha de tenir un vehicle, ho he trobat amb els clàssics, i així per fi comparteixo amb dos persones més un  cotxe del 198, un Fiat X 1/9

Fiat X1/9

      D'aquest vehicle, no comentaré res, ja que tinc pensat de fer un nou blog, per parlar d'ell amb tota profunditat, una mena de llibre a on qui ho necessiti trobi allò que busca.

        Deixo aquí els amors de la meva vida, sort que son materials, i els pots anar canviant sempre que vols, perquè hi ha altres amors, no materials i aquests no es canvien, ni ho vull, tota la vida n'he tingut un i així vull que segueixi, els cotxes son com les amants per alguns, ara rossa, ara morena, per mi els cotxes si ho som d'amants, però les dones no, son persones, amb sentiments, sensacions, que estimen i per aquesta raó també les hem d'estimar, però amb amor de persona a persona.